Francesc Florensa: Com comences amb la pràctica de l'atletisme?
Beatriu Miret: De ben petita, als sis anys, vaig començar a córrer al Club Atlètic Arbeca. Vaig estar al club fins al 14 anys, després vaig fer la típica aturada de quan ets adolescent. 

F.F.: Quan reprens l'activitat?
B.M.: Vaig tornar a córrer als 24 o 25 anys. També en aquella època vaig començar a practicar tennis. Quan vaig conèixer el meu marit i arran del fet que l'acompanyava a les curses, m'hi vaig tornar a animar. Després de tindre el meu segon fill, vaig córrer la meua primera cursa, va ser a Barcelona, a la Cursa de la Dona, encara donava el pit! Des de llavors ja no he parat. Primer 6 km, després 10, més tard 21 i fins hi tot vaig fer una marató, fa tres anys, a València. I així anar fent... -riu.

F.F.: I la participació en el campionat de Catalunya, com arriba?
B.M.: Tot comença quan el meu actual club, el Xafatolls de Mollerussa, va voler muntar un equip de dones federades. 
Jo competeixo en la categoria màster -de més de 40 anys- i ho faig en diferents disciplines. Competim tant al Campionat de Catalunya com al d'Espanya. És una gran experiència. Molt enriquidora.

F.F.: Em dius que participes en diferents disciplines. En quines?
B.M.: En l'actualitat, bàsicament competeixo en els 5.000 metres en curses populars, i en les competicions de pista, faig salt d'alçada, salt de longitud i els 100 i 200 metres llisos.

F.F.: Com es compatibilitza la pràctica esportiva a aquests nivells amb les obligacions laborals i familiars?
B.M.: Depèn una mica de la prova que estàs preparant en cada moment. La preparació de distàncies llargues és més sacrificada i necessites dedicar-hi més temps. Per exemple, una marató necessita dos mesos amb entrenaments d'una o dues hores, i l'acumulació de molts quilòmetres. Toca fer horaris intempestius... En canvi, per a les proves més tècniques, com poden ser les de salts, necessites menys temps. Ha de ser de qualitat, amb algú que et faci les correccions necessàries, però necessites menys temps.

F.F.: Quina és la teua motivació per entrenar-te i competir?
B.M.: No és guanyar, encara que si pot ser, doncs millor. La meua motivació parteix de com en gaudeixo, com m'agrada i poder compartir la meua afició amb els companys i companyes de cada modalitat. Crec que a la nostra edat hi ha molta més companyonia entre nosaltres, menys competició que quan ets més jove.

F.F.: Vistos els grans resultats obtinguts en els diferents campionats nacionals i estatals, et penedeixes de l'aturada que vas fer d'adolescent?
B.M.: Doncs sí, la veritat. Però és clar, això depèn molt en quin moment t'agafa...