Xavier Franch - Quan vas començar a jugar?
Laia Sabaté - Sempre he jugat a futbol. Crec que vaig començar com a federada l'any 1996 o 1997. Algun estiu el Maials femení jugàvem algun partidet amistós contra el Llardecans. Sento que aquesta va ser la llavor perquè algunes companyes lideressin la creació d'un equip femení de futbol 11. Hi havia gent que havia jugat a futbol i gent que no, però començàvem amb il·lusió. Algunes de les integrants es van desvincular i van aparèixer noies d'Alfés, de Llardecans, de Sarroca... I, arribat un moment, vam traslladar-nos a Alfés. Hi havia tres o quatre jugadores que eren d'allí i també estava més a prop de Lleida per captar jugadores d'aquest entorn. Jo vaig acabar la temporada 2010-2011. 

X.F. - Això van ser, per tant, fa 14 o 15 anys!
L.S. - Vam aconseguir pujar a Primera Catalana la temporada 2004-2005. Hi havia una exigència física més alta, també tècnica. Va durar un any. Va estar bé com a experiència, però sento que no era el que tocava proporcionalment. Anàvem a jugar a Vilanova i la Geltrú, a Rubí... No t'ho passaves tan bé, que va! Treballaves com una mala cosa. Vam baixar l'any següent. El més lògic per a un equip d'Alfés, d'una població petita, era jugar en una lliga territorial i més local. Vam seguir jugant a Provincial Lleidatana. Una amiga ho va deixar un any abans perquè es va quedar embarassada. I jo també vaig plegar per ser mare. I aquí s'acaba, fins aquest any.

X.F. - Com et vas decidir a tornar-hi?
L.S. - El Veteranes neix de l'Ester Andreu, que és de Maials, viu a la Bordeta, és infermera i també va formar part del Maials i de l'Alfés. Juntament amb alguna altra mare es troben a la U.E. Bordeta perquè els fills juguen allí. Comencen a parlar i es proposen crear un equip de veteranes. Em va dir que ja me'n donaria notícies. Algunes hem jugat a futbol, podríem dir la meitat, i altres, no, però han practicat esport. 

X.F. - T'havia quedat el cuquet del futbol, malgrat els anys de no jugar-hi?
L.S. - Sí, però com a pràctica esportiva. Sento que és una excusa per practicar un esport. Vaig estar un temps que no en feia, perquè amb la criança tot s'acaba, però després, quan la meva filla es va fer més gran, en vaig tornar a tindre ganes i havia fet gimnàs, entrenament de força, o córrer. Això feia que em sentís amb força per tornar a jugar a futbol.

X.F. - Com ha anat la temporada?
L.S. - Vam començar a entrenar al setembre, un dia a la setmana. Ara fa un parell de mesos que també entrenen els dijous. Hi havia quòrum i hi havia ganes. I hem anat fent amistosos contra l'Alcoletge, es va anar a jugar un torneig a Avinyó, va vindre també un equip del Bages...

X.F. - També vau jugar contra el Barça!
L.S. - Ah! Sí, contra el Barça Veteranes. Va ser bèstia. Són 60 jugadores, i els entrenadors van fent rotacions per a cada partit. Tenen una altra manera d'organitzar-se. Clar, és el Barça.

X.F. - Per com en parles, entenc que no vas a tots els entrenaments ni partits?
L.S. - No, jo dilluns puc anar a entrenar però dijous, no. I no sempre vaig a tots els partits. És veritat que jo ara ho visc una mica així. En canvi, moltes de les meves companyes estan a full. Jo em sento una mica estranya, perquè tota la part dels tornejos, per exemple, ja ho he fet en la meva trajectòria de més jove. 

X.F. - Continues marcant gols? 
L.S. - Sí, algun. Aquesta és la meva missió. Tinc els automatismes apresos de la meva època.

X.F. - Ho notes, ara que t'has tornat a enfundar la samarreta? 
L.S. - Sí, sí... Notes la posició corporal, els moviments, a l'hora de sacar, hi ha algunes consignes que les tens molt integrades. Però també veig que a nivell cognitiu no estic tan àgil. A nivell físic el cos tampoc no reacciona igual. L'únic objectiu és no lesionar-me i mantindre'm per poder jugar amb tranquil·litat.

X.F. - Has marcat algun gol que t'hagi recordat la Laia golejadora del Maials i l'Alfés?
L.S. - Quan vam jugar contra l'Alcoletge, a finals d'abril. Vam guanyar 1-2 i vaig marcar el que ens donava la victòria. Vaig sortir molt mentalitzada que havia de fer gol, i vaig fer gol. Em va sortir la mentalització de posar-la dins i fer gol.

X.F. - Contra el Barça no vas marcar?
L.S. - No, vam perdre 0-3 i ens n'haurien pogut fer 150. Era un altre nivell. Estàs jugant amb unes persones que tenen un nivell exageradament alt. Ja només per col·locació, per toc de pilota... No es movien, però ho feien tot.

X.F. - Podríem arribar a veure un Maials Veteranes o un Garrigues Veteranes?
L.S. - A les meves companyes veteranes de l'Alfés ja les he picat, però diuen que es farien mal, que no fan esport... El repte és no haver-te desconnectat tant com per no poder tornar-te a incorporar. A les amigues de l'Alfés de moment no les he atrapat. No ho sé... qui sap!

X.F. - Per què costa tant trobar equips femenins de veteranes?
L.S. - Perquè ja no s'espera que ens incorporem enlloc. O no en aquesta pràctica esportiva. S'entén més que puguem anar a córrer o anar al gimnàs, però no tant aquí. De futbol veterà masculí fa molts anys que hi ha lligues i està consolidat. Suposo que és per la vida, per les prioritats, i perquè també hi ha una escletxa de gènere. Potser també perquè moltes d'elles no s'han donat el permís de pensar que podrien jugar a un esport com aquest. 

X.F. - T'agrada mirar el futbol?
L.S. - N'he mirat, ara menys, i m'agrada més el femení que el masculí, perquè no està tan tacat. Tot és molt més sa. Això m'agrada molt.