Ball, sardanes, missa, curses ciclistes i pedestres, futbol, traca valenciana i cinema. Aquests van ser, durant dècades, els plats forts de la festa major de les Borges; aquests i la lluita lliure, un espectacle difícil de classificar però que atreia una gran quantitat de públic i que ha quedat gravat a la retina de diverses generacions. Esport? Espectacle? Teatre? Fos com fos, hi havia una preparació física, hi havia competicions, federacions i campionats. El Mundo Deportivo, per exemple, anava farcit de cròniques de catch.

L'any més reculat que n’hem pogut acreditar una actuació és el 1957, i l'últim, el 1985, quasi 30 anys en què la lluita lliure va ser, de manera intermitent, un acte més de la festa, amb la dècada de mitjans dels 60 a mitjans dels 70 com l'època més prolífica. D'aquells temps són noms com el lleidatà José Peirón -el més idolatrat i recordat a la zona-, Joe Adell, Jim Arnal, Chepas, Luc Béjar, Kamikaze, Descamps (Gigante Míster X), Pantera Negra, Man Vargas, Rayo Blanco, el Tarzán Vasco, Charro Tapia, el Bulldog, J.A. Feo, Celso Sotelo, Black Terminator, Ursus el Hombre Oso o un que es feia dir El Nazi. Alguns venien de la boxa, altres de la lluita grecoromana, altres feien de dobladors d'escenes de risc al cinema i la lluita era una manera de complementar ingressos o fins i tot de guanyar-s'hi la vida.

(Combat al barri de Llefià, Badalona, 1967. Foto: arxiu Luis Béjar)

Veritat o muntatge? 
La lluita lliure que es practicava era l'americana, que consisteix, bàsicament, a intentar posar el contrincant d'esquena a terra, en una performance amanida amb escenes més o menys teatralitzades, en què hi solia haver el paper del lluitador bo i el del lluitador dolent, o el rudo i el estilista -en llenguatge de l'època- i un guió en què el dolent, sovint emmascarat, s'excedia amb accions no permeses i el bo s'acabava imposant. Sobre aquests espectacles planava, a vegades, l'ombra del tongo, que participants i organització negaven però que la premsa de l'època, de tant en tant, posava sobre la taula. En una entrevista del Diario de Lérida al lluitador Urtain, aquest diu: "todo está amañado en la vida, si uno se pone a pensar [...]. No hay tongo, sólo que procuramos evitar lesiones importantes". A vegades, el muntatge al qual es referia la mateixa premsa era perquè els catchers no es pegaven prou o no es feien prou mal. No obstant això, en més d'una ocasió va acabar malament i algunes rivalitats van anar més enllà del ring. El català Fred Turner, per exemple, va passar pel quiròfan. O el cubà Luc Barreto es va haver de retirar per una lesió en un combat i va acabar dedicant-se a cantar boleros.

 
(El lleidatà José Peirón, ídol de l’afició a Ponent. Foto: Adrià Gonzàlez)

Totes les edats 
Fos com fos, el públic de les Borges xalava. Era un públic eminentment masculí -amb nombrosa presència de nens, que hi anaven amb els seus pares- i més d'un s'exaltava, cridava i s'implicava en el combat com si li anés la vida. A les Borges també s'hi van veure noves modalitats, com el catch a cuatro, un combat de dos contra dos per relleus. El quadrilàter sempre es muntava a l'envelat, on hi podien cabre centenars de persones, excepte l'any 1985, que es va fer amb l’antic envelat convertit ja en pavelló poliesportiu.

(foto: arxiu Luis Béjar)

Anunciada com "Freistil (sic) Catch Wrestling", la lluita lliure es programava, en general, els dimarts de festa major a l'hora del vermut, aprofitant que hi havia mercat setmanal i que venia gent d'altres pobles. Un any, el 1981, fins i tot hi va haver lluita lliure a la discoteca Borgia, i de nit. Va ser al juliol i amb motiu de La Noche de Rocky, una gala de l'esport lleidatà que s'estrenava aquell any, organitzada per Antonio Camacho i José Peirón Jr, campió d'Espanya de lluita lliure i fill del popular Peirón. A la gala s'entregaven unes estatuetes, els Rockys, a esportistes i clubs que havien destacat aquell any, com la que va rebre el club d'handbol borgenc. Durant la nit hi va haver combats d'Ali Dudú contra Benny, Fred Turner contra El Halcón Peruano i Chepas -"que no se quita la máscara ni para cenar", deia el cronista- contra Peirón pare. El duel rellevant va ser el de Peirón fill contra Sanmillán, que va acabar amb triomf del lleidatà i revalidació del títol. Malgrat tot, aquella vegada hi va haver poc públic.

Espectacles itinerants 
A la comarca no tenim constància d'altres pobles on es programés lluita lliure, però era un fenomen que es podia veure en altres festes majors o fires de Ponent i rodalies, com les d'Alcarràs, Almacelles, Binèfar, Montsó, Mollerussa, Tàrrega, Balaguer o la Seu d'Urgell, però les cròniques no en reporten tant seguiment i continuïtat com la de les Borges. L'epicentre de la zona, això sí, era Lleida, concretament al pavelló Antorxa dels Camps Elisis, on s'organitzaven combats amb assiduïtat. També s'en van fer força a la discoteca Joker's (antecendent de la Wonder) i algunes edicions dels Rocky van celebrar-se al pub Erika i a la discoteca Sistema.

Amb tot, Barcelona era el gran focus de la lluita lliure a Catalunya, on aquesta disciplina ja havia arribat abans de la Guerra Civil. El Gran Price, la sala Iris o el casino L'Aliança del Poblenou acollien multitud de xous i hi van passar la gran majoria dels noms esmentats, inclosos els Peirón. A Europa tampoc era una cosa estranya, al contrari, la lluita lliure tenia una llarga trajectòria iniciada als anys 20. Al Londres dels anys 70 s'havia arribat a omplir el Royal Albert Hall per veure espectacles de wrestling.

Refundació i final
Al començament dels 80, la lluita lliure a Lleida no passava pel seu millor moment i el que quedava d'aquest món s'intentava reinventar. És l'època de les gales Rocky i del naixement, el 1983, de la Junta Inter-Catch, un organisme per fer revifar l'espectacle a la ciutat, que es va marcar com a objectius crear una escola de lluita i organitzar vetllades amb noms reconeguts. També s'introduïen novetats en el reglament, com posar una taula federativa per jutjar el resultat de cada combat en lloc d'un sol àrbitre -figura sovint qüestionada i que a vegades feia més espectacle que els mateixos lluitadors-. "És important fer desaparèixer tot allò que s'apropi a la xarlotada dalt del ring ", deia el president de la nova entitat, Narcís Terrades, conscient que aquest esport s'havia caracteritzat fins llavors per tocs de comicitat i que calia dotar-lo de més seriositat. El novembre d'aquell 1983, als Camps Elisis, encetaven la nova etapa de Lleida Peirón Jr contra Kamikaze III, Doctor Galeno contra Espinosa, Rayo Velasco contra Cortes, Puri Arroyo contra Lupe Sánchez, El Nazi contra Ali Dudu i Salas contra Moreno. Eren temps, també, del Corso, el Olímpico, etc.

(Enfrontament del badaloní Luc Béjar amb el lleidatà Joe Adell. Foto: arxiu Luis Béjar)

Tot i aquesta renovació, poc temps més va durar ja la lluita lliure, almenys la de la festa major de les Borges, que no es va allargar més enllà del 1985. El 1984 fins i tot s'hi van arribar a veure combats en categoria femenina, una modalitat d'introducció recent. En aquells primers 80, però, al programa festiu borgenc ja van començar a aparèixer exhibicions marcials d'altres tipus, com el karate o el taekwondo (en paral·lel, val a dir, a la lluita de galls, que es va fer per primera vegada a les Borges el 1980 i que, afortunadament, només va durar tres anys). A Barcelona, el tancament de locals com el Price o l'Iris, la mort d'empresaris del sector i el nou context polític van deixar la lluita sota mínims. I les Borges se'n va ressentir, clar. Malgrat aquest declivi, la fi de la lluita lliure a la capital comarcal no va ser fruit d'una evolució a la baixa de l'afició, no va viure una lenta agonia, sinó que va morir en bona forma. Els que ho recorden asseguren que l'envelat va estar sempre ple, fins al final.