Mai s'ha tornat a veure el pavelló Francesc Macià tan ple com a aquell dia. Hi havia gent a peu de pista, asseguda just darrere la ratlla del terreny de joc, gent dalt de l'escenari i, fins i tot, gent a la passarel·la dels tubs de la calefacció, normalment tancada al públic. La visita dels Harlem Globetrotters el 14 de maig de 1992 a les Borges Blanques va ser, sens dubte, tot un esdeveniment, guardat a la retina de molta gent i, paradoxalment, sense que n'existeixi quasi cap imatge.

Tot va començar quan una persona que havia estat vinculada a les Borges i al bàsquet local, i que aleshores residia a Vila-seca, es va posar en contacte amb el Club Bàsquet Borges per si els interessava acollir l'espectacle. S'estava preparant una gira catalana dels Globetrotters per les vigílies dels Jocs Olímpics d'aquell any patrocinada per Caixa Penedès i les Borges, després d'haver-ho parlat amb l'Ajuntament i amb els representants del conjunt nord-americà, en seria una de les seus. De fet, va ser l'única a la província. "No triaven mai dos llocs que fossin a prop", explica Josep M. Boldú, aleshores president del club borgenc. A Lleida, per exemple, van actuar el desembre del 93.
Els Harlem Globetrotters, llavors capitanejats per Sweet Lou Dunbar, eren un equip de bàsquet d'exhibició, que combinava excel·lència tècnica i tocs de comicitat. Fundat el 1926 al barri novaiorquès de Harlem, estava format per jugadors afroamericans, que demostraven arreu les seues qualitats tot i estar vetats a l'NBA en el marc de les polítiques racistes del país. No va ser fins al 1950, per exemple, que un jugador negre va signar un contracte per un equip de l'NBA. Va ser Nathaniel Sweetwater Clifton, fins llavors jugador dels Globetrotters, precisament. No en va, els Harlem van ser també el primer equip de bàsquet professional que va jugar a la Sudàfrica de després de l'apartheid, només dos anys després que Mandela, a qui els Globetrotters van nomenar Harlem d'honor, accedís a la presidència.

Però tornem a les Borges. Podia acollir un espectacle d'aquesta dimensió, un poble de 5.000 habitants? "La veritat és que no requerien gaires exigències", explica Boldú. "Un pavelló en condicions, amb parquet, i un mínim d'entrades. De fet, més que cobrar, els interessava molt que el recinte estigués ple", recorda.
Tot i que el rival habitual en els xous eren els Washington Generals -i així s'havia anunciat als cartells-, aquell partit es va jugar contra els Boston Shamrocks. Cabrioles, cistelles impossibles, bromes, interacció amb el públic... El resultat (90-82) era el que menys comptava. Tot va seguir el guió marcat i, a l'acabar, el marxandatge va fer furor.
Abans de tornar a Lleida, on s'allotjaven, la plantilla va sopar amb membres del Club Borges a la Masia on, tot i les dificultats de l'idioma, va seguir el to jocós. No tan jocosa havia estat, segons sembla, una discussió entre dos jugadors la nit anterior al bowling de Lleida, però aquesta ja és una altra història.