El 1939, acabada la Guerra, Franco va prometre que tots aquells exiliats que no tinguessin delictes de sang podien tornar, que no tindrien represàlies. Les autoritats franceses, superades pel gran nombre de refugiats, també ho van incentivar. A l'hora de la veritat, tot era mentida. Així ho van comprovar els germans Pere, Lluís i Josep Florensa Martí, de Maials i de família republicana, que durant la guerra havien fet de mecànics a l'Exèrcit de la República els dos primers i el tercer, ja a les acaballes, havia estat cridat a files amb la Lleva del Biberó. Amb la retirada, tota la família havia fet cap a Argelers i, confiats per aquella promesa, van acabar tornant, però tots tres germans van ser enviats als camps de concentració franquistes i el pare a la presó de Lleida.

A Pere Florensa, però, el precedia una fama com a jugador -concretament, porter- d'equips de futbol com el Cervera, el Tàrrega i el Sabadell, on va ser professional, i havia estat a punt de fitxar pel Barça, operació que la Guerra del 36 va truncar. Els seus germans, de fet, també havien jugat a futbol, sobretot amb el FC Calaveres lleidatà, equip creat pel CADCI el 1924 i desaparegut el 1939. Alguns exmembres, juntament amb gent d'altres equips de la ciutat, acabarien fundant el Lérida Balompié a l'acabar la Guerra, que es fusionaria el 1947 amb el CD Leridano -creat el 1941- per crear la UD Lérida (després UE Lleida).

(foto: família Florensa Miret)

Abans de la fusió, però, les autoritats franquistes de la ciutat van localitzar Pere Florensa a un camp de concentració de Mallorca, d'on el van treure -no sense abans haver aprovat l'examen de catecisme- per fer-lo jugar de porter al Lérida Balompié. Ho va fer del 1941 al 1943 i, segons expliquen fonts familiars, no estava en condicions de demanar un gran sou, però sí que va demanar que alliberessin els seus germans i el seu pare. Fos per aquesta petició o no, van ser alliberats, tot i que el petit, Josep, moriria al cap de poc, fruit dels danys als pulmons que li havia causat una pallissa dels falangistes. Tenia 21 anys i havia sigut també bon futbolista. L'últim equip en què va jugar va ser el Tarbes, que l'havia fitxat, amb sou, a l'exili. Quan el pare va ser alliberat, tampoc va poder recuperar la feina que havia tingut a la Casa de la Maternitat.

Amb tot, Pere Florensa va continuar jugant a futbol, on va recollir bons resultats i ascensos, com a porter i com a entrenador. A través de la premsa espanyola, una família jueva que residia a Tànger i que havia conegut els Florensa a l'exili francès va veure el ressò mediàtic del porter maialenc i el va fitxar per un equip de la ciutat nord-africana, on Florensa va viure part dels anys que va durar la segona Guerra Mundial i va poder ajudar econòmicament el seu germà i el seu pare a muntar un taller de reparació de camions a Lleida. El 1944 va tornar i va continuar jugant al Leridano primer i a la UD Lérida després, l'equip de la seva vida, compaginant-ho, això sí, amb la professió de mecànic. 

(foto: família Florensa Miret)

Es diu que les directives del Lleida van impedir un segon fitxatge pel Barça, ja que no li perdonaven l'anterior marxa del club blau. Mentrestant, el seu pare, Adrià, sembla que no va abandonar l'activisme antifranquista, ja que va ser un dels que van penjar una senyera en una de les visites de Franco a la ciutat. Ja mort el dictador, el fill continuaria seguiria vinculat al món del futbol lleidatà i, ja de gran, tornava a Maials els caps de setmana, cridat també per la seva afició a la caça. Va morir el 2001, als 87 anys.