Xavier Franch - Vens de jugar el campionat d'Espanya de seleccions autonòmiques amb cadira de rodes a Càceres. Cansat?
Jacob Nadal - Sí, trinxat, entre el viatge i tot. Ahir vam jugar el tercer partit al matí i després vam fer set hores i mitja de cotxe!

X.F. - Vau quedar sisens. Contents?
J.N. - La parella més bona de la selecció no va poder venir perquè estaven malalts. Al final, només érem sis. A Madrid, en canvi, eren 15. A València també eren bastants. Al final, són els que van quedar primers.  

X.F. - Per a tu era el primer any. Tenies nervis?
J.N. - Sí, una mica de nervis, sí. No havia estat mai en una competició així. Abans havia jugat a tennis, però no havia estat en un campionat com aquest. Va estar molt bé! Hi coneixes gent, jo en vaig retrobar molts amb qui havia conegut dels anys del tennis. I també fa gràcia això de jugar amb la selecció catalana.

X.F. - Com va ser que et van trucar? 
J.N. - Això va segons el rànquing que tens. A Catalunya som unes vuit o nou parelles. Amb el Manel Royes havíem jugat en diferents tornejos a Catalunya i aquest any també hem començat a anar a proves d'Espanya. N'hi ha que són molt bons! Però el bonic és fer esport, jugar i disfrutar. Potser no torna a passar més!

X.F. - Com va ser que vau fer el salt de competir aquí a fer-ho també a nivell estatal?
J.N. - Aquí a Lleida som cinc els que més juguem. Això vol dir dues parelles. Amb el Manel som els que ens agrada més jugar i que tenim més llibertat. A veure, els altres també, però tenen canalla i més històries i no poden.

X.F. - Heu notat un salt de nivell a Espanya?
J.N. - El nivell de part dels jugadors és impressionant. Hi ha alguns dels millors del món. A Madrid van molt forts. A València també. Hi ha gent que fa molt temps que juga. Jo fa uns 20 anys que jugo a tennis, però a pàdel només cinc. Ells són màquines i entrenen molt sovint. N'hi ha que ho fan cada dia. Nosaltres ens trobem un dia a la setmana. Fem una hora d'entrenament i una de partit. 

X.F. - Ets esquerrà. En treus partit? 
J.N. - A Catalunya ara em sembla que soc l'únic jugador esquerrà! Som pocs... 

X.F. - I vens del tennis. Quins canvis notes?
J.N. - Al tennis, la cadira de rodes especial amb què juguem llisca més. En canvi, al pàdel com que hi ha la moqueta aquella, les rodes es claven més. Són esports on has d'estar sempre actiu. No pots estar parat. Les normes són igual que en el tennis i el pàdel sense cadira, però amb la diferència que la bola pot fer dos bots. Com que vinc del tennis he de canviar el xip, aprofitar el vidre. Em costa una mica el rebot, però a poc a poc. 

X.F. - Si voleu jugar en pistes que no són les del vostre club, us és fàcil per qüestions d'accessibilitat?
J.N. - No gens! Sempre hi ha escales, o la porta és molt estreta i potser les rodes no passen... També hi ha vegades que hi ha grava. A Barcelona hi ha més gent, però aquí a Lleida som cinc. I clar, ni es veu tant ni es coneix tant. Fa dues setmanes vaig acompanyar l'entrenador de tennis en un treball que havia de fer pels diferents clubs... La major part de pistes no eren accessibles. No hi estem comptats. 

X.F. - Vas començar amb el tennis després de l'accident, o ja n'havies fet abans? 
J.N. - No, abans només treballava i altres coses. De petit sí que havia jugat a futbol i havia anat a alguna cursa, però poc. Després, gràcies al Cuni (Josep Cunillera) de Juneda i d'altres vaig començar al tennis. T'has de buscar alguna cosa per sortir i moure't, per fer esport i estar actiu. Si estàs a casa, malament. 

X.F. - Que és el millor de l'esport?
J.N. - Que va molt bé físicament i psicològicament. És una cosa que hem de fer diàriament, perquè ho necessitem per fer transferències i poder-nos moure. Quan estàs una setmana sense fer-ho, ho notes. A més, també ajuda contra els dolors neuropàtics. Jo tinc molt dolor a l'engonal dret, pel tipus de lesió medul·lar. Quan no fas esport, no em deixa tranquil. 

X.F. - Qualsevol que fa esport pot patir lesions. T'hi has trobat amb la cadira? 
J.N. - Sí, fa temps em va agafar una tendinitis forta al colze esquerre. El mal del tennista. Una altra vegada vaig anar amb el Manel a un torneig a València i em va agafar al braç dret. No em podia moure. No sé com vaig tornar. Vaig perdre l'autonomia i vaig haver de tornar a casa, a Juncosa, perquè no em podia valdre per mi sol. Tant al tennis com al pàdel fas moviments bruscos i el cos de vegades se'n ressent. 

X.F. - Hi ha algun altre mal que faci patir?
J.N. - Les llagues són el tendó d'Aquil·les de les persones que tenim lesions medul·lars. Perquè la sang circula molt lentament per les cames i tarda a curar. Un cop fent exercici a casa me'n va sortir una al turmell. Vaig estar set anys a fer net! També és veritat que no feia gaire bondat. Però una llaga et pot deixar en fora de joc.  

X.F. - A més del tennis i el pàdel, fas altres esports en el teu dia a dia? 
J.N. - Tinc una bicicleta i faig "rodillo" al terrat. També m'agrada el caiac i l'esquí. Intento pujar a esquiar un cop a l'any. La sensació de velocitat és una passada! És una cosa que amb la cadira de rodes és difícil de sentir! També he fet parapent i m'he anat a tirar des d'Àger tres o quatre vegades. Aquest any també vaig anar a fer paracaigudes. Penses: "ja s'obrirà això?!". Són sensacions i emocions que m'agraden perquè són experiències que surts de cadira i de la rutina de sempre. Des que vaig amb cadira, ja fa vint anys, he fet moltes coses que abans no hauria ni pensat. Els límits són al cap!